La demanda d'aquest recurs, segons l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) creixerà durant el 2005 en 330.000 barrils diaris, fins un total de 84,3 millons, una xifra que esgota la capacitat de producció mundial. Cal tenir en compte també la quantitat de sectors que depenen de l'or negre i que sense una energia barata no podrien continuar endavant.

Els professors de l'estudi, a més, asseguren que aquesta crisi suposaria el final del sistema capitalista actual i l'inici d'un sistema nou.

"Has Bush forgotten about the Iranian Bourse? Have the Europeans forgot about the Iranian oil that will be delivered to Western Europe via pipeline?"

End of the West’s economic arrogance

Els EUA atacaran Iran en primer lloc per a fer-los avortar el projecte de Borsa Petrolera de l’Orient Mitjà. Planegen, probablement, un bombardeig de càstig cap a múltiples objectius usant d’ Armament Nuclear Tàctic. Un atac d’aquestes característiques seria suficient per finalitzar el projecte de la borsa petrolera. Qui voldria invertir en un pais bombardejat?

El dòlar està perdent força des de l’any 2003 i la borsa iraniana operaria amb moneda europea. Si això passa, el dòlar acabaria d’enfonsar-se definitivament.

Més articles que mostren un punt de vista diferent

Avui a Rebelión ha sortit publicat un article de Txeke Redondo sobre les amenaces, la hipocresia i les mentides cap a Iran que s’estan portant a terme últimament. L’autor de l’article comenta que no està gens clara una actuació militar cap al país:

"Mientras que algunas fuentes señalan la posibilidad de que o bien Estados Unidos o incluso el propio Israel dirijan un ataque militar contra Irán, la realidad hace predecir importantes obstáculos de cara a desarrollar la vía armamentística."

(...) 

"Tampoco está nada claro que en estos momentos el estado de Israel apueste claramente por un nuevo frente militar."

D’altre banda, a la mateixa web de Rebelión es tradueix l’article "Las bombas de marzo" publicat a CounterPunch i que ens mostra una visió diferent, semblant a l’article que vaig publicar fa uns dies al blog.

"Irán será atacado sin excusa y sin autorización del congreso o de la ONU, invocando la autoridad ejecutiva la persecución de la guerra contra el terror por “todos los medios necesarios y apropiados”.

La determinación de atacar Irán nace hace más de una década, con los ahora famosos documentos políticos (PNAC) que apoyan la idea de integrar recursos iraníes al sistema global y de paso eliminar adversarios potenciales de Israel en la región. La primera fase pretendía quitar los colmillos al régimen y dejarlo vulnerable a futuras invasiones o cambios de regímenes."

D’altre banda us enllaço un mapa que situa els recursos energètics de l’Iran, les petroquímiques, les refineries i els complexos industrials més importants. En cas d’atac, estaria bé visualitzar el mapa i observar si s’ha realitzat en alguna zona estratègica.

Com acabarà la cosa? Que cadascú tregui les seves conclusions...

-----------------------------

15/01/2006

El mateix guió, les mateixes mentides

Primer van atacar a l’Irak i ara li toca a Iran. El guió es repeteix una vegada més però amb un petit matís: si abans l’excusa eren les armes de destrucció massiva ara és la de les armes nuclears. Fa mesos que els mitjans de comunicació tradicionals ens mostren un Iran que amenaça i que està disposat a fabricar la bomba atòmica, un dimoni que odia als occidentals i als israelians posant en perill l’estabilitat de les potències occidentals. Però, realment aquest país suposa una amenaça mundial? Té la capacitat de borrar del mapa a Israel i provocar una guerra atòmica?

Desmitificant l’amenaça nuclear

L’Iran actualment no té ni la capacitat ni els recursos per construir una bomba atòmica. Segons l’informe "El programa d’Armes Estratègiques d’Iran, una Avaluació Puntual” de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics d’Anglaterra , el país tardaria entre 10 i 15 anys en produir armament nuclear. D’altre banda el cap de l’Estat Major de les Forces Armades israelianes, Daniel Halutz, va negar categòricament el passat 14 de desembre al diari Haaretz que l’Iran representi una amenaça nuclear immediata per a Israel i molt menys per als Estats Units. A més, va afirmar que al país li portaria molt de temps produir la bomba.
A més no sembla que hi hagi indicis que el govern vulgui portar a terme un programa d’aquestes característiques. Mohammed el Baradei, director de la Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) que fa molts anys que inspecciona a l’Iran, va assenyalar el passat 21 de febrer de 2005 en una entrevista al diari alemany Der Spieguel que no s’havien trobat probes.

L’Iran, ric en petroli

Després de l’Aràbia Saudita, l’Iran és propietària de les segones reserves de petroli més grans del món i forma part de l’el·lipsi energètica que rodeja el mar Caspi. Aquest espai conté el 70% de les reserves d’hidrocarburs. La possessió de tants recursos energètics converteix a l’Iran en un actor vital per a la supervivència i el benestar de les economies occidentals.

No és casualitat tampoc que durant l’any 2005 alguns dels països que formen part d’aquesta gran el·lipsi hagin patit canvis de règims favorables als interessos occidentals (Geòrgia o Ucrania) ni que els noms de Turkeminstan, Uzbekistan o Kazakhstan, a part dels famosos Iraq o Afganistan, s’hagin tornat familiars gràcies a la gran quantitat de notícies que els mitjans de comunicació ens han ofert des d’aquelles regions.

L’Iran ha volgut evitar les armes

El govern iranià ho ha provat tot per evitar un atac. L’any 2003 va suspendre el seu programa nuclear i a canvi va demanar als EUA que afirmés públicament que no realitzaria cap atac (encara s’està esperant una resposta) , després va creure que podria crear un front amb la Unió Europea (UE) però les negociacions han fracassat,  també va pensar que podria crear un front amb la Xina, Rússia i els països no alineats encapçalats per la India, però Rússia i Xina no volen entrar amb un conflicte amb els EUA per l’Irán, compartirien els beneficis en tot cas. L’India, a més, per primera vegada va deixar de ser un país no alineat per votar amb els EUA contra Iran a l’últim consell de l’Energia Atòmica.

Atac imminent

Actualment la població iraniana s’està preparant per un atac nuclear per part d’Israel o dels Estats Units. Tal i com s’explica en un article aparegut a Rebelión el passat 30 de desembre “quan es va preguntar al Cap de l’Estat Major israelipa, Daniel Halutz, fins on estava disposat a arribar Israel per aturar el programa d’energia nuclear a l’Iran va respondre: ‘dos mil quilòmetres’, la distància d’un atac aeri (Financial Times, 12 de desembre de 2005)“. A més es diu que “Ariel Sharon ha ordenat a les seves forces armades preparar atacs aeris amb urani enriquit sobre algunes zones d’Iran (Times, Londres, 11 de desembre de 2005)” cap a finals de març. 

Segons un article de Michel Chossudovsky publicat a Global Research el passat 3 de gener de 2006, s’utilitzarien, segons els comandaments nordamericans,  armes nuclears “segures per als civils” perquè l’explosió es produiria subterràniament i també s’informa que questes bombes “poden tenir una capacitat explosiva de fins a 1 terç de la de la bomba d’Hiroshima”.

Una última reflexió

Si l’Iran tingués armes nuclears no hi hauria cap amenaça ni intervenció, un clar exemple és Corea del Nord que té armes nuclears i per aquest motiu els EUA no l’ataquen. Però Iran no és Corea del Nord i hi ha molts interessos des del punt de vista estratègic de gas i petroli. Una vegada més les potències occidentals robaran els recursos energètics a un altre país, tal i com han fet a l’Afganistan o a l’Irak. El pitjor de tot, però, es que els ciutadans ensopeguem repetidament amb la mateixa pedra i ens creguem el mateix guió i les mateixes mentides de sempre. Tornarem a sortir a dir “no a la guerra” o aquesta vegada ens vendran la moto? 
  

Una patent és l’explotació en exclusiva d’un invent durant un determinat període d’anys com a recompensa per la inversió necessària per a desenvolupar-lo. Si s’aprova aquesta directiva, el negoci de les oficines de patents funcionarà molt bé, però qualsevol empresa informàtica que es dediqui a produir nou software haurà de revisar el codi dels programes per evitar topar-se amb les patents informàtiques que ja estan presentades. El dissenyador del software haurà de decidir si vol pagar-les o retirar-les, perquè si ho fa il·legalment pot trobar-se amb molts problemes. Però les conseqüències per al software lliure encara poden ser pitjors.

La Unió Europea justifica aquesta iniciativa com un intent per harmonitzar les lleis dels diferents països que tracten el tema de les patents: “The proposed Directive would harmonise the way in which national patent laws deal with inventions using software. Such inventions can already be patented by applying to either the European Patent Office (EPO) or the national patent offices of the Member States, but the detailed conditions for patentability may vary. A significant barrier to trade in patented products within the Internal Market exists as long as certain inventions can be protected by patent in some Member States but not others.“ Aquesta directiva ha estat consensuada per les 29 asociaciones membres de l’EICTA, que inclou més de 10.000 empreses europees de sistemes d’informació.

A favor d’aquest posicionament, hi ha empresaris com en Joaquín Oliveras, director de l’Associació Espanyola d’Empreses de Tecnologies de la Informació (Sedisi), una entitat que agrupa a 170 empreses de tota Espanya i a uns 40.000 treballadors. Ell argumenta que "el software ha de ser patentable, perquè és el que desitja la indústria" i afegeix que sense una protecció legal “no hi hauria investigació”.
 

D’altre banda, hi ha detractors com Jesús González Barahona, professor de la Universidad Rey Juan Carlos i membre d’Hispalinux que afirmava en una entrevista l’any 2002 que “hi ha diversos motius pels quals les empreses del sector poden tenir més desavantatges que avantatges amb aquest canvi de legislació. D’una banda, els programes d’ordinador ja estan protegits per la legislació de propietat intel·lectual. Per tant, els amos de drets de programes poden veure’s directament perjudicats si aquests programes usen tècniques patentades, fins i tot si es van desenvolupar sense coneixement de l’existència de la patent. Així, si l’àmbit de les patents s’estén al programari, les empreses d’informàtica haurien de dedicar una part no menyspreable dels recursos que dediquen a I+D+I a costos legals. En general, aquests i altres efectes seran molt més preocupants per a les PIMES productores de programari, i de forma molt especial si són molt innovadores, ja que això les exposarà més a demandes per una suposada infracció d’una patent. “
 

Si ja et baixaves cançons per Internet i no et preocupaves gaire, ara et preocuparàs menys. La música que trobaràs als següents enllaços és totalment lliure. Escóltala, utilítza-la, difont-la....

música lliure:

• Alex Zolotov
• Hackeando la frontera
• Imbecil.Com
• La Mundial
• Magnatune
• musicalibre.es
• musicalibre.info
• primer cd del colectivo zemos
• Protest records
• scene.org
• staccato music
• Wired CD "fight for your right to copy
• Xera

El Copyleft , és l’antagonia del Copyright. És alguna cosa més que el símbol de C invertida que el caracteritza, és un ideari i un moviment que canvia les regles del joc sobre la propietat intel·lectual i els drets d’autor. Aporta noves possibilitats per compartir software, llibres, música o audiovisuals conservant sempre la llibertat i evitant patents; també dona l’oportunitat de millorar creacions o fer obres derivades.

En la meva opinió, la música lliure i sense cànons o copyrights encara està en panyals. Tot just acabem de començar un camí força interessant... algún dia serem fans d’algun grup de música que només estigui a Internet? Anirem als seus concerts com fem amb qualsevol altre grup? La diferència es que els podrem escoltar sense cap por, còpiar i distribuir la seva obra. I no creieu que està força bé no pagar un duro per posar música als nostres vídeos, per exemple?

Crec que s’han de buscar noves formes de finançament i de rel·lació. I es que la propietat intel·lectual és una gran contradicció. Ja ens ho diuen els amics de CompartirEsBueno.org:

Per acabar, publico una serie d’enllaços que us poden ser d’utilitat per si voleu fer servir recursos totalment lliures a la xarxa:

I bé, si voleu més info o enllaços, aneu a la web de Creative Commons http://www.creativecommons.org

L’any 2003 van detenir a sis internautes a Tuníssia: Hamza Mahrouk (21 anys), Amor Farouk Chlendi (21 anys), Amor Rached (21 anys), Abdel-Ghaffar Guiza (21 anys), Aymen Mecharek (22 anys) i Ridha Hadj Brahim (38 anys). El Tribunal de Tunis els va condemnar a 19 anys i tres mesos de presó per haver utilitzat la web per descarregar alguns documents relacionats amb la crisi a l’Orient Mitjà, i per haver discutit amb un dels seus professors, Ridha Hadj Brahim, sobre la forma de donar suport a la causa palestina. Se’ls acusa de "formació de banda terrorista per atemoritzar a la gent", "agressió contra individus amb intenció d’atemoritzar" i "preparació de matèria explosiva i posessió de productes destinats a la fabricació d’artefactes explosius, sense autorització".

Segons una breu notícia apareguda a TUNeZINE el passat 18 de novembre, Madame Belkis Mechri, presidenta del comité de defensa dels joves de Zarzis , va dir fa uns dies que Abdelghaffar Guiza, detingut a Borj El Amri, havia encetat una vaga de fam des de finals del mes del Ramadà per protestar contra les lamentables situacions en les que es troba a la presó i en contra dels cops que va rebre per part d’un dels seus guardians.

_{Més informació sobre el tema:}

• Web de suport i vídeos dels testimonis de les famílies dels detinguts (font FIDH)

• Tortura y exterminio en las prisiones de Túnez. IMC Barcelona. 15/06/2004
  

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/98137/index.php

• Detenidos veinte internautas en Túnez por "actividades subversivas". El País. 18/02/2003

http://tinyurl.com/e2bkm

Ets jove i no tens un duro? Ja som dos.

L’altre dia estava buscant una vivenda per Internet, però el sou que em paga l’empresa a penes em dona per menjar. Áixí que vaig començar a buscar alguna alternativa i... voilà! Com és que no ho havia pensat abans? La txabola urbana!

Sí xiquetes, tal i com diuen els companys del blog chabolear, "les chaboles van fer gran Barcelona, les chaboles van ser un espai que es va desentendre de les restriccions i va trencar les limitacions a l’ús de l’espai públic". És una bona forma de quedar-me a la ciutat on vaig néixer i recuperar la memòria històrica, no?

De txaboles n’hi ha de diferents tipus, les podeu veure aquí . El proper 26 de novembre es farà una demostració de txaboles davant del Parlament de Catalunya.

L’ambició de poder i la hipocresia han estat els eixos centrals de la Cimera sobre la Societat de la Informació celebrada aquests dies a Tunísia. Representants de més de 175 països han discutit sobre les tecnologies de la informació, però sobretot han parlat de la governabilitat d’Internet i del Laptop, un trasto amb una manivel·la que, segons els seus creadors, escurçarà l’escletxa digital als països empobrits. Les mesures de seguretat al voltant del Kram, on s’ha celebrat l’esdeveniment, confirmaven que es tractava d’una trobada molt important, i mentre els policies protegien prop de 45 caps d’estat, a diferents ministres i delegats, a fora reprimien durament qualsevol iniciativa ciutadana que posés en dubte la cimera i mostrés la intenció de fer lligams civils per desenvolupar una Internet i una Societat de la Informació lliure.

Em pregunto si pot sortir alguna cosa bona d’una cimera realitzada en un país amb un règim dictatorial que, a part de violar sistemàticament els drets humans, censura multitud de llocs web, com els de l’oposició a l’exterior, els d’alguns diaris argelins o els d’algunes ONG (casualment durant els dies de l’esdeveniment hi havia accés a aquests llocs web). Segons la informació proporcionada per Comunica-Ch (la plataforma suïssa d’ONG, sindicats de premsa i organitzacions de drets humans), "més de 30 policies de civil esperaven amb impaciència als representants de la societat civil internacional, suïssa i de Tunis que havien de reunir-se” i afegeix que “els trenta homes de civil van atacar primer a Om Zied, redactora en cap de la revista Kalima, una publicació que realitza enquestes sobre corrupció i violacions als drets humans. Quan els representants de les ONG internacionals van tractar d’interposar-se, la repressió va caure també en contra d’ells”. Al final es van haver d’anul·lar les reunions, el govern va obligar el tancament de la web alternativa i els hotels van prohibir les trobades dels ciutadans als locals cedits per realitzar conferències.

A dintre del recinte fortificat es discutia sobre la governabilitat d’Internet, i els EUA van deixar molt clar qui manava. Tot i que oficialment la xarxa no té cap govern establert, una organització de California s’encarrega d’establir les pautes en un terreny clau: la gestió i l’assignació dels dominis, és a dir, el nom de les milions d’adreces que utilitzem els internautes de tot el món. L’organització s’anomena ICANN i està controlada pel Departament de Comerç dels Estats Units. L’ONU aposta per una gestió multilateral d’Internet i la Unió Europea ha fet una petició per canviar aquesta situació sense èxit.

Enllaços als corresponents llocs d’on s’han extret les opinions:

• El Laptop de la esperanza. Inter Press Service News Agency.

http://www.ipsnoticias.net/nota.asp?idnews=35829

• Érase una vez una Internet libre. La Nación (Chile).

http://www.lanacion.cl/prontus_noticias/site/artic/20051112/pags/20051112221059.html

• La represión impide que se realice la Cumbre Ciudadana. Rebelión.

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=22815

• Se cancela cumbre de periodistas en Tunez. Blog de Mario Salvador.

http://spaces.msn.com/members/mariosalvadorp/Blog/cns!1pklVtHELIyhxIFkdEbNtSqA!466.entry