Ens comenten els autors d’aquest llibre, professors de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que encara no som humans, que seguim essent els simis de sempre. Quan vaig adquirir el llibre pensava que em trobaria amb una lectura diferent, amb lliçons d’humanitat i solidaritat, amb propostes per millorar les relacions humanes; però no va ser així.
Tant l’Eudald Carbonell com en Salvador Sala tenen un concepte d’humanització que frega la fantasia i el deliri. Sostenen, per exemple, que la manipulació genètica és un deure moral dels éssers humans per millorar les nostres imperfeccions i canviar la realitat que ens envolta al nostre favor. D’aquesta forma i sense cap dubte, podríem avançar definitivament cap a la nostra implantació planetària i galàctica. També diuen que no ens hem de preocupar per la clonació humana o la manipulació genètica dels aliments que ajudaria a esborrar la fam al món. Una altre de les perles del llibre és l’alliberació de la dona entesa com un problema de reproducció. Segons aquests senyors la dona s’alliberarà quan aconsegueixi una reproducció artificial fora del úter “que alliberarà d’una forma total i definitiva a la dona de l’esclavitut”. No diuen ni una paraula sobre els esquemes socials patriarcals, que són els que realment dificulten l’alliberació del sexe femení. Increïble. La fita és aconseguir, per tant, un ésser humà perfecte, un ésser tecnològic, un tecno-ésser. Un nadó sortit directament d’un laboratori de genètica, del laboratori del senyor Carbonell.
A vegades no puc evitar comparar aquestes pretensions amb les d’aquells que deien que la raça ària era la superior, i es que les seves teories sobre l’evolució dels éssers humans no són cap novetat, les podem encabir perfectament en el més pur darwinisme radical en el que es va sustentar tot el nazisme. Aquest ésser tecnològic que proposen és la raça superior, la mes forta, la més ben dotada i la que ha superat totes les conductes desviades d’aquells éssers inferiors del regne animal.
Un altre tema estrella del llibre i que es menciona en nombroses ocasions és el de la socialització de la ciència. Segons els autors falta comunicació entre els científics i els ciutadans, és a dir, entre els que tenen el saber i els que no en tenen. I em sorprèn aquesta afirmació perquè es contradiu profundament amb la voluntat dels autors de trencar amb alguns esquemes... Què tal si comencen ells a socialitzar-se? I no parlo de realitzar conferències i exposar el seu punt de vista. La posició que adopten davant del lector és d’una prepotència increïble: Ells són els que saben i nosaltres som els ignorants, els que tenim por de l’avenç científic, etc. La ciència no és la veritat absoluta, sempre s’ha pogut posar en dubte i no és pas un dogma immutable. Què tal si parlem de generalitzar el coneixement i no d’implantar-nos xips amb còpies de l’enciclopèdia britànica? Els coneixements han de fluir d’una forma horitzontal i deixar que el ciutadà sigui el protagonista i no un espectador que accepti tot el que digui la deessa ciència. Que el ciutadà decideixi amb criteri i ètica, que no siguin les persones com el senyor Carbonell, que a moltes entrevistes ha dit que no hi entenia de moral[1], les que diguin el que és bo per nosaltres o no.
I jo em pregunto perquè el model d’humà que es proposa en aquest llibre ha de ser el definitiu. Suposo que en Carbonell i el seu col·lega obliden amb freqüència que les persones som éssers socials que ens relacionem, que tenim una cultura pròpia, un llenguatge, que som capaços de desenvolupar un llenguatge propi o crear obres d’art. No m’agrada aquest ésser genèticament modificat i amb un port USB inserit en el cervell, és un panorama gris i desolador. És trist. Jo no necessito marxar a la Lluna ni conquerir planetes, m’interessa més tocar de peus a terra i buscar solucions als problemes que creen els quatre simis que porten el món cap a la destrucció; aquests si que no són humans! Ara no ens hem de deixar portar per la dictadura dels tecnòcrates de torn, molts n’estem tips d’escoltar que és el que és bo per nosaltres. Hem d’aprendre a viure amb els defectes que tenim, hem d’estimar al que és diferent a nosaltres i cuidar a les persones que més ho necessiten. Senyors Carbonell i Sala, fa molts anys que l’ésser humà vol viure en llibertat però ha estat reprimit constantment... no és un problema de tècnica sinó de conducta.
