Iran en el punt de mira. Últimes informacions
19/01/2006
Més articles que mostren un punt de vista diferent
Avui a Rebelión ha sortit publicat un article de Txeke Redondo sobre les amenaces, la hipocresia i les mentides cap a Iran que s’estan portant a terme últimament. L’autor de l’article comenta que no està gens clara una actuació militar cap al país:
"Mientras que algunas fuentes señalan la posibilidad de que o bien Estados Unidos o incluso el propio Israel dirijan un ataque militar contra Irán, la realidad hace predecir importantes obstáculos de cara a desarrollar la vía armamentística."
(...)
"Tampoco está nada claro que en estos momentos el estado de Israel apueste claramente por un nuevo frente militar."
D’altre banda, a la mateixa web de Rebelión es tradueix l’article "Las bombas de marzo" publicat a CounterPunch i que ens mostra una visió diferent, semblant a l’article que vaig publicar fa uns dies al blog.
"Irán será atacado sin excusa y sin autorización del congreso o de la ONU, invocando la autoridad ejecutiva la persecución de la guerra contra el terror por “todos los medios necesarios y apropiados”.
La determinación de atacar Irán nace hace más de una década, con los ahora famosos documentos políticos (PNAC) que apoyan la idea de integrar recursos iraníes al sistema global y de paso eliminar adversarios potenciales de Israel en la región. La primera fase pretendía quitar los colmillos al régimen y dejarlo vulnerable a futuras invasiones o cambios de regímenes."
D’altre banda us enllaço un mapa que situa els recursos energètics de l’Iran, les petroquímiques, les refineries i els complexos industrials més importants. En cas d’atac, estaria bé visualitzar el mapa i observar si s’ha realitzat en alguna zona estratègica.
Com acabarà la cosa? Que cadascú tregui les seves conclusions...
-----------------------------
15/01/2006
El mateix guió, les mateixes mentides
Primer van atacar a l’Irak i ara li toca a Iran. El guió es repeteix una vegada més però amb un petit matís: si abans l’excusa eren les armes de destrucció massiva ara és la de les armes nuclears. Fa mesos que els mitjans de comunicació tradicionals ens mostren un Iran que amenaça i que està disposat a fabricar la bomba atòmica, un dimoni que odia als occidentals i als israelians posant en perill l’estabilitat de les potències occidentals. Però, realment aquest país suposa una amenaça mundial? Té la capacitat de borrar del mapa a Israel i provocar una guerra atòmica?
Desmitificant l’amenaça nuclear
L’Iran actualment no té ni la capacitat ni els recursos per construir una bomba atòmica. Segons l’informe "El programa d’Armes Estratègiques d’Iran, una Avaluació Puntual” de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics d’Anglaterra , el país tardaria entre 10 i 15 anys en produir armament nuclear. D’altre banda el cap de l’Estat Major de les Forces Armades israelianes, Daniel Halutz, va negar categòricament el passat 14 de desembre al diari Haaretz que l’Iran representi una amenaça nuclear immediata per a Israel i molt menys per als Estats Units. A més, va afirmar que al país li portaria molt de temps produir la bomba.
A més no sembla que hi hagi indicis que el govern vulgui portar a terme un programa d’aquestes característiques. Mohammed el Baradei, director de la Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) que fa molts anys que inspecciona a l’Iran, va assenyalar el passat 21 de febrer de 2005 en una entrevista al diari alemany Der Spieguel que no s’havien trobat probes.
L’Iran, ric en petroli
Després de l’Aràbia Saudita, l’Iran és propietària de les segones reserves de petroli més grans del món i forma part de l’el·lipsi energètica que rodeja el mar Caspi. Aquest espai conté el 70% de les reserves d’hidrocarburs. La possessió de tants recursos energètics converteix a l’Iran en un actor vital per a la supervivència i el benestar de les economies occidentals.
No és casualitat tampoc que durant l’any 2005 alguns dels països que formen part d’aquesta gran el·lipsi hagin patit canvis de règims favorables als interessos occidentals (Geòrgia o Ucrania) ni que els noms de Turkeminstan, Uzbekistan o Kazakhstan, a part dels famosos Iraq o Afganistan, s’hagin tornat familiars gràcies a la gran quantitat de notícies que els mitjans de comunicació ens han ofert des d’aquelles regions.
L’Iran ha volgut evitar les armes
El govern iranià ho ha provat tot per evitar un atac. L’any 2003 va suspendre el seu programa nuclear i a canvi va demanar als EUA que afirmés públicament que no realitzaria cap atac (encara s’està esperant una resposta) , després va creure que podria crear un front amb la Unió Europea (UE) però les negociacions han fracassat, també va pensar que podria crear un front amb la Xina, Rússia i els països no alineats encapçalats per la India, però Rússia i Xina no volen entrar amb un conflicte amb els EUA per l’Irán, compartirien els beneficis en tot cas. L’India, a més, per primera vegada va deixar de ser un país no alineat per votar amb els EUA contra Iran a l’últim consell de l’Energia Atòmica.
Atac imminent
Actualment la població iraniana s’està preparant per un atac nuclear per part d’Israel o dels Estats Units. Tal i com s’explica en un article aparegut a Rebelión el passat 30 de desembre “quan es va preguntar al Cap de l’Estat Major israelipa, Daniel Halutz, fins on estava disposat a arribar Israel per aturar el programa d’energia nuclear a l’Iran va respondre: ‘dos mil quilòmetres’, la distància d’un atac aeri (Financial Times, 12 de desembre de 2005)“. A més es diu que “Ariel Sharon ha ordenat a les seves forces armades preparar atacs aeris amb urani enriquit sobre algunes zones d’Iran (Times, Londres, 11 de desembre de 2005)” cap a finals de març.
Segons un article de Michel Chossudovsky publicat a Global Research el passat 3 de gener de 2006, s’utilitzarien, segons els comandaments nordamericans, armes nuclears “segures per als civils” perquè l’explosió es produiria subterràniament i també s’informa que questes bombes “poden tenir una capacitat explosiva de fins a 1 terç de la de la bomba d’Hiroshima”.
Una última reflexió
Si l’Iran tingués armes nuclears no hi hauria cap amenaça ni intervenció, un clar exemple és Corea del Nord que té armes nuclears i per aquest motiu els EUA no l’ataquen. Però Iran no és Corea del Nord i hi ha molts interessos des del punt de vista estratègic de gas i petroli. Una vegada més les potències occidentals robaran els recursos energètics a un altre país, tal i com han fet a l’Afganistan o a l’Irak. El pitjor de tot, però, es que els ciutadans ensopeguem repetidament amb la mateixa pedra i ens creguem el mateix guió i les mateixes mentides de sempre. Tornarem a sortir a dir “no a la guerra” o aquesta vegada ens vendran la moto?
Fa anys que els immigrants del sud busquen refugi a les nostres terres. Alguns, ajudats per màfies, creuen el mar en barcasses plenes de forats i poc estables. D'altres, s'apropen a la gran tanca metàllica que separa Melilla del Marroc amb una escala de fusta artesana i precària. Tots volen arribar a Europa com sigui, abandonant el seu país i la seva família. Des de fa mesos, però, els mitjans de comunicació estan començant a utilitzar un llenguatge bèllic per descriure aquest moviment migratori. Si abans el vocabulari que s'utilitzava era propi de la burocràcia i de la legalitat (illegal, sense papers), avui dia és propi d'un estat en guerra (intercepció, assalt). Si anem a Google News i escrivim a la casella del buscador "Asalto inmigrantes" ens apareixeran 685 resultats; si bé escrivim "interceptan inmigrantes", ens apareixeran 89 titulars. 
Coneixen la frase feta "Tierra, trágame" doncs jo penso que el Príncep Albert de Mónaco si que la coneix, o com a mínim l'equivalent en la seva llengua perquè a hores d'ara es pot dir que la pregunta que va dirigir cap als representants de la candidatura Olímpica de Madrid sobre la seguretat i el perill d'atemptats durant els jocs si aquests finalment se celebraven a Madrid, tenint en compte les circumstàncies, podriem dir que ha estat un autèntic fracàs i que l'intent de desacreditar l'Estat Español per aquesta banda li ha costat car, parlant clar...li ha sortit el tret per la culata, lamentablement, però no em negaràn que la situació és tragicòmica.