Blogia
OtroMondo, el blog de dvactivisme

Globalització

Hipocresia durant la Cimera sobre la Societat de la Informació a Tunísia

 

 

 

L’ambició de poder i la hipocresia han estat els eixos centrals de la Cimera sobre la Societat de la Informació celebrada aquests dies a Tunísia. Representants de més de 175 països han discutit sobre les tecnologies de la informació, però sobretot han parlat de la governabilitat d’Internet i del Laptop, un trasto amb una manivel·la que, segons els seus creadors, escurçarà l’escletxa digital als països empobrits. Les mesures de seguretat al voltant del Kram, on s’ha celebrat l’esdeveniment, confirmaven que es tractava d’una trobada molt important, i mentre els policies protegien prop de 45 caps d’estat, a diferents ministres i delegats, a fora reprimien durament qualsevol iniciativa ciutadana que posés en dubte la cimera i mostrés la intenció de fer lligams civils per desenvolupar una Internet i una Societat de la Informació lliure.

Em pregunto si pot sortir alguna cosa bona d’una cimera realitzada en un país amb un règim dictatorial que, a part de violar sistemàticament els drets humans, censura multitud de llocs web, com els de l’oposició a l’exterior, els d’alguns diaris argelins o els d’algunes ONG (casualment durant els dies de l’esdeveniment hi havia accés a aquests llocs web). Segons la informació proporcionada per Comunica-Ch (la plataforma suïssa d’ONG, sindicats de premsa i organitzacions de drets humans), "més de 30 policies de civil esperaven amb impaciència als representants de la societat civil internacional, suïssa i de Tunis que havien de reunir-se” i afegeix que “els trenta homes de civil van atacar primer a Om Zied, redactora en cap de la revista Kalima, una publicació que realitza enquestes sobre corrupció i violacions als drets humans. Quan els representants de les ONG internacionals van tractar d’interposar-se, la repressió va caure també en contra d’ells”. Al final es van haver d’anul·lar les reunions, el govern va obligar el tancament de la web alternativa i els hotels van prohibir les trobades dels ciutadans als locals cedits per realitzar conferències.

A dintre del recinte fortificat es discutia sobre la governabilitat d’Internet, i els EUA van deixar molt clar qui manava. Tot i que oficialment la xarxa no té cap govern establert, una organització de California s’encarrega d’establir les pautes en un terreny clau: la gestió i l’assignació dels dominis, és a dir, el nom de les milions d’adreces que utilitzem els internautes de tot el món. L’organització s’anomena ICANN i està controlada pel Departament de Comerç dels Estats Units. L’ONU aposta per una gestió multilateral d’Internet i la Unió Europea ha fet una petició per canviar aquesta situació sense èxit.

A Tunísia també s’ha parlat d’acabar amb l’escletxa digital. Una de les propostes per reduir el problema és el Laptop, una espècie d’ordinador portàtil molt reduït de color verd i amb una manivel·la per carregar la bateria, ideal per zones sense energia elèctrica. Un dels primers que el va estrenar va ser en Kofi Annan, el secretari general de l’ONU, que als cinc minuts ja el va trencar accionant massa ràpid la manivel·la. Tot i que la iniciativa sembla genial, els seus promotors semblen més interessats en vendre 150 milions de dispositius que no pas d’acabar amb els problemes que pateix el 75% de la humanitat. Creuen que amb 100$, la gent que no té ni per menjar es podran comprar un ordinador portàtil que els connectarà amb el món. Algú ha pensat que passa quan aquest trasto s’espatlla? I què passa quan la màquina esgota els seus cinc anys de vida útil? Es poden reciclar fàcilment? Cal dir que els components són altament contaminants, sobretot la bateria, que conté metalls pesats. No hi ha sistemes ni tecnologia per reparar els Laptops als països empobrits; són zones que viuen sense energia o no tenen els suficients coneixements com per posar-los en pràctica. Sembla una operació de màrqueting maquillada, tot i que Nicholas Negroponte, director del MIT Medialab i un dels impulsors del projecte no li sembla que sigui així. En una entrevista feta per la Inter Press Service News Agency (IPS), un periodista li pregunta si no caldria donar prioritat a l’aigua potable o a la vacunació en aquestes zones, cosa que Negroponte respon que: “ningú diu que s’hagi d’escollir entre medicaments pel sida i la computadora, entre l’aigua i la computadora, o entre la roba i la computadora. Aquest és un projecte d’educació bàsica”. Jo no ho tinc tant clar.

 

 

Enllaços als corresponents llocs d’on s’han extret les opinions:

 

  • El Laptop de la esperanza. Inter Press Service News Agency.

http://www.ipsnoticias.net/nota.asp?idnews=35829

  • Érase una vez una Internet libre. La Nación (Chile).

http://www.lanacion.cl/prontus_noticias/site/artic/20051112/pags/20051112221059.html

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=22815

  • Se cancela cumbre de periodistas en Tunez. Blog de Mario Salvador.

http://spaces.msn.com/members/mariosalvadorp/Blog/cns!1pklVtHELIyhxIFkdEbNtSqA!466.entry

 

 

 


La divisió digital, un repte per superar

Els avenços que es produeixen en les noves tecnologies i en els mitjans de comunicació estan configurant la Societat de la Informació, una societat amb noves pautes de comportament tant en l’àmbit públic com en el privat i que brinda noves oportunitats socials, polítiques, econòmiques i culturals arreu del món. Però aquesta revolució només s’està produint a una banda del planeta, als països més desenvolupats i rics. Hi ha àrees, països o comuni¬tats que encara no poden accedir a aquesta nova societat i perden l’oportu¬ni¬tat de progressar en els àmbits educacionals, econòmics o socials.

Tot i que hi ha moltes definicions pel terme “divisió digital”, podem explicar-lo com la distància tecnològica que separa aquells que tenen la possibilitat d’accedir a Internet i a les TIC i els que no en tenen cap. L’Administració Clinton Administració Clinton va ser la primera en utilitzar durant els anys 90 aquest terme per explicar la fractura que es podria produir al seu país entre “connectats” i “no connectats” si no s’invertia en noves infraestructures i tecnologies per permetre l’accés a la Xarxa a les persones més desfavorides. Però no només és un problema de caràcter tecnològic sinó també social i econòmic. Hi ha moltes persones que no tenen accés a la informació, al coneixement i a l’educació a través de les TIC perquè desconeixen com funciona un ordinador.

A principis de l’any 2005, el nombre d’usuaris a Internet al món ja superava els 888,68 milions de persones. Estats Units, Canadà, Europa i Àsia actualment són els que més accedeixen a la Xarxa mentre que Amèrica Llatina, Orient Mitjà i Àfrica continuen a la cua. Tenint en compte que a la Terra hi viuen més de 6.000 milions de persones, els humans connectats només representen el 14,81% de la població mundial. S’ha de tenir en compte que hi ha zones on encara l’energia elèctrica o les línies de telèfon no hi arriben, i és possible que hi hagi gent que no realitzi en el transcurs de la seva vida una trucada telefònica. Segons el Fons de Solidaritat Digital , l’internauta té un perfil urbà, és una persona sana, disposa d’una bona educació, és jove i normalment home, tot i que les últimes dades indiquen que la dona està prenent protagonisme a l’escena digital.

Però la divisió digital no només afecta als països pobres. Segons un anàlisi del Estudio General de Medios del mes de febrer de 2005, a Espanya es connecta només el 19% de la població, i les comunitats autònomes amb menys accessos són Castella i la Manxa amb un 22,9 per cent de penetració, seguida d’ Extremadura amb un 23,2 per cent i Castella y Lleó amb un 25,9 per cent. No es d’estranyar que Extremadura sigui una de les zones pioneres on s’intenta pal•liar el problema de la divisió digital treballant per millorar l’alfabetització tecnològica, portant la banda ample a més de 1.400 punts repartits per tota la comunitat i aconseguint una ràtio d’un ordinador per cada dos alumnes. La comunitat, a més, ha posat en marxa el programa LinEx de software lliure, una eina que serveix per a desenvolupar coneixement i per donar a conèixer a tots els extremenys els recursos necessaris i indispensables per avançar cap a la Societat de la Informació.

Referències de documents obtinguts a la Xarxa:

Wikipèdia. Brecha Digital. Consultat el dia 09/10/2005
http://es.wikipedia.org/wiki/Brecha_digitalç

La Brecha Digital. Consultat el dia 09/10/2005
http://www.labrechadigital.org/

BBC Mundo.com. La Brecha Digital. Consultat el dia 08/10/2005
http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/specials/2003/la_brecha_digital/

Álvarez, Jesús. La Brecha Digital. Consultat el dia 08/10/2005
http://www.monografias.com/trabajos12/labrech/labrech.shtml

Equidad. ¿Que es la brecha digital?. Consultat el dia 08/10/2005
http://www.equidad.org/brecha.htm

OIT-Cinterfor. Las tecnologías de la información y la comunicación. Consultat el dia 08/10/2005
http://www.ilo.org/public/spanish/region/ampro/cinterfor/temas/gender/temas/tic/indexa.htm

A Londres no plou...Londres plora

A Londres  no plou...Londres plora Des dels atemptats de Londres fins al moment en què em disposo a escriure aquestes linies han passat més de 24 hores. 24 hores d'un boom informatiu podriem dir que habitual en situacións com aquestes, situacions que també s'han convertit en quotidianes a partir de l'instauració de les polítiques bel.licistes amb finalitats de saqueig de països innocents, saqueig que permet la supervivència d'un sistema, el capitalista, que fa aigües, i que morirá matant, la pregunta és qui sobreviurà?

Dèia que des del moment dels "atemptats" fins el present moment han passat més de 24 hores. Massa hores per la poca informació de la que disposem sobre elles. Han passat moltes hores i continuen estant poc clares. Segons les últimes dades oficials les explosions haurien estat 4 i no 6 com es dèia en un principi i haurien afectat greument punts fonamentals de la xarxa de transport públic i del centre econòmic de la metròpolis, como King’s Cross, Liverpool Station i Russell Square. Com ja va succeïr a Nova York, l'11 de Setembre de 2001, i a Madrid, l'11 de Març de 2004, l'hora en que es varen produïr les explosions, primera hora del matí, poc abans de les 9, ha provocat que la majoria de les víctimes siguin treballadors i treballadores i estudiants, cosa que fa molt més impactants els atemptats pel que fa al nombre de persones afectades. Recordem que fins al moment actual les autoritats britàniques mantenen el nombre de víctimes mortals en 37 i el nombre de ferits en 700, 45 dels quals estarien en estat molt greu. Tot i això, com ha vingut succeïnt des del moment dels atemptats, els testimonis de particulars afectats i la fam de dades de la premsa ha portat a la creació d'un recompte paral.lel, d'una estructura informativa paral.lela que per a alguns es recreava en el morbo, per d'altres omplia el buit informatiu del govern Britànic. Un exemple és el cas del "Daily Express" que hauria elevat el nombre de víctimes mortals a 75. La resta de rotatius anglesos l'haurien situada ja en la barrera dels 50. El govern britànic continua amb la política de la prudència i el silenci i per exemple encara no hauria validat la carta que suposadament un grup islamista que es presenta com a filial de Al-Qaeda hauria enviat a un rotatiu alemany digital atribuint-se els atemptats.

Per altra banda sorprèn la cantitat desmesurada d'analistes polítics cridats a convencer-nos de que aquests "atemptats"..en el cas de que ho siguin, no tenen cap relació ni amb la postura de Blair i Bush en la invasió criminal de l'Irak, ni tampoc amb la reunió del G-8 a Gleneagles, a Escocia ( que escenifica una paròdia basada en la idea de fer-nos creure que salvaran al món de la pobresa i del canvi climàtic..todo ello a base de guerras e instauración de más multinacionales extractoras de petróleo en Irak)ni tampoc amb el fet de ser Londres la ciutat escollida per a allotjar la seu dels Jocs Olimpics de 2012..i la pregunta és..i com ho saben?

Argumenten aquests analistes que abans de l'atac angloamericà contra Bagdad ja s'havien registrat atemptats d'aquesta naturalesa en molts punts del planeta.

L'argument no s'aguanta per enlloc. Tot depèn del que entenguem per atemptats "d'aquesta naturalesa", de en quina data es fixi l'inici de les hostilitats i també la de la finalització, del nombre de governs que cadascú sumi al camp considerat com a agresor.... Ningú –excepte els propis autors dels atemptats– coneix les seves motivacions exactes, encara que poguem dibuixar un esboç aproximat, però no veig cómo es podria descartar amb tanta seguretat que el que ahir va succeïr a Londres estigui intimament relacionat amb el paper que està duent a terme Blair com a primer aliat de la croada mundial que George W. Bush está desenvolupant contra el món àrab des de que va ser escollit president dels EUA.

Les simplificacións són molt còmodes. Res més fàcil i més fals que descriure el que va succeïr ahir a Londres com el fruit de la paranoia sanguinària d'un grupet de fanàtics embogits que no soporten la sensatesa, el caràcter demòcrata i llibertari, la llibertat i la comoditat del món occidental, tan ben representat pel G-8 + Putin.
I em permetran la llicència d'apuntar una opinió personal poc popular com és que les persones que varen propiciar aquests atemptats no són lectores del Corà, si no de la Bíblia.

Però el que m'interessa ara és parlar de l'ambient a Londres..de l'Estat d'ànim de la ciutat, perquè ahir un bon amic meu arribava a Londres en un vol procedent de Barcelona a primera hora del matí, poc després de saber-se la noticia de les explosions. Tot just conèixer la noticia em vaig posar en contacte amb ell i amb prou feines vaig aconseguir una comunicació via movil amb moltes interferències (recordem que durant tot el dia d'ahir les comunicacions via movil amb Londres eren impossibles) de poques paraules en les que vaig entendre que havien arribat bé però que per qüestions de seguretat els tenien tancats a l'aeroport on havien aterrat en espera de noves ordres i que estaven esperant a veure a on els deixaven anar. Escassos 2 minuts de comunicació i després es va tallar i em va ser impossible contactar amb ell fins ben passades les deu de la nit en que les comunicacions via satèl.lit tornaven a ser possibles.

La primera pregunta era obligada i es va cenyir a un breu "com estàs tu..i els teus acompanyants?" al que ell va respondre que "bé..i de fons vaig sentir que li dèia a algú que controlés el foc del sopar, cosa que em va revelar que estaven en algun lloc fent-se el sopar després d'un dia de nervis. La resta de la conversa revelava quelcom paradoxal, a la meva pregunta de "i com està la ciutat" ell va respondre " hi ha una calma total, extrema...extranya però total, hi ha una calma tensa, però la gent va pel carrer tranquil.lament. Es respira el nerviosisme normal després d'un dia com aquest però no es respira l'ambient d'histerisme que s'explica des dels mitjans españols, la ciutat està totalment sitiada per la policia i l'exèrcit britànics i això aporta calma per una banda i tensió per una altra"...Dada sorprenent per a algú com jo que tot el dia havia sentit que Londres era un "caos" que Londres estava "aterrit" que Londres estava "histèric"..No hi havia, per tant, histerisme, si tensió, però la tensió normal d'un dia en que el poble Londinenc pagava la factura en vides humanes de la política bel.licista del seu president desprestigiat. Seguia comentant en Pau, el meu amic desplaçat a Londres, que els punts afectats si que eren nius d'histerisme però que la resta de la ciutat estava tranquil.la.

Una dada dibuixava molt bé la poca i mala contribució dels mitjans de comunicació españols al desenvolupament del dia a Londres a partir del moment dels atemptats. I la dada apareixia en forma de cartell informatiu. M'explico. L'histerisme creat pels mitjans españols sobre els familiars dels españols desplaçats a Londres era de tal magnitud que els hotels i hostals tenien un cartell al vestíbul on demanava a tots els turistes que es posesin en contacte amb els seus familiars, perquè la cantitat de trucades demanant per persones turistes allotjats en hotels i hostals i les trucades a les embaixades amb l'objectiu de localitzar a amics, amigues i familiars era de tal magnitud que a Londres no es donava l'abast. La dada va ser realment gràfica i ajudava a entendre fins a quin punt n'era de diferent l'actitud prudent del govern britànic a l'hora de parlar dels afectats i l'actitud sensacionalista dels mitjans españols demandant dades com un drogadicte demanda la seva dosi d'heroïna. Acabo aquest article amb una metàfora que ahir es repetia a Londres després d'haver-se donat a Madrid el 12 de Març d'ara fa un any. Aquell dia plovia a Madrid i algu va dir que no plovia, que Madrid plorava els seus morts. Doncs ahir, a mitja tarda Londres quedava xopa per una intensa pluja i podriem dir que ara li arribava el torn a Londres de plorar els seus morts innocents."

La FeSP rebutja que un periodista estigui obligat a coincidir amb la línia editorial del seu mitjà

La Junta Executiva de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) mostra la seva preocupació pels arguments respecte al dret a la llibertat d'expressió dels periodistes que ha utilitzat el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Madrid en una sentència sobre el cas Frechoso. L'organització expressa la seva solidaritat amb Francisco Frechoso, del diari El Mundo, i espera que el Tribunal Constitucional (TC) anul·li aquesta decisió.

La FeSP ha conegut amb sorpresa aquesta resolució, redactada pel magistrat Miguel Moreiras, i l'ha analitzada a Santiago de Compostel·la (La Corunya), on la Junta Executiva Federal ha assistit al Congrés Constituent del Sindicato de Xornalistas de Galicia (SXG). Dir que un empresari pot exigir als periodistes que treballen per a ell que "s'ajustin i segueixin la línia editorial" que ell estableixi contradiu la jurisprudència del Tribunal Constitucional. En reiterades ocasions el TC ha indicat que un contracte laboral no pot privar el treballador dels drets que la Constitució li reconeix com a ciutadà, entre ells el de la llibertat d'expressió.

Sorprèn que el TSJ madrileny hagi utilitzat com a argument una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans i una altra del Tribunal Constitucional espanyol, que no tenen res a veure amb el cas de Frechoso. El dret a la informació dels periodistes és un deure social i una obligació que tenen amb la ciutadania, i no amb els empresaris, com interpreta el TSJ madrileny. L'executiva federal de la FeSP també ha acordat celebrar el seu primer Congrés ordinari el proper 28 de maig.

27 de febrer de 2005

http://www.sindicat.org/spc/inf/index.php?nid=269&ln=ct