"Ay que sencilla, ay que sencilla. Antes muerta que sencilla "

"Ay que sencilla, ay que sencilla. Antes muerta que sencilla…"

Es van acabar (ja fa un temps) les cançons infantils que cantavem els de la nostra època. Per situar-vos una mica, sóc del 1983. Pel que puc recordar, jo veia el circ del Miliki i la Rita a telecinco i crec que la primera "cutre-cançó" que recordo era aquella que cantava la Xuxa en aquells temps... "xu-xu-xu! xa-xa-xa! este ritmo nuevo voy a bailar (...) Inventé una danza nueva que puede hacerte electrizar!"

Si analitzem els valors que s'exposen en aquesta cançó (premiada al festival Eurojunior i patrocinada per Televisió Espanyola) podem començar a posar-nos realment les mans al cap. La xuxa, si més no, va començar a fer una entradeta en l'àmbit de la cutre-cançó i mica en mica, cantants cada cop més joves (d'aqui poc veurem ja a nens de 3 anys cantant cançons del bustamante a Eurovisión) ens han estat oferint espectacles indignes de veure.

La lletra diu:

El pintalabios, toque de rimel
Moldeador como una artista de cine
Peluquería, crema hidradante
Y maquillaje que es belleza al instante
Abrid la puerta que nos vamos pa'la calle
Que a quién le importa lo que digan por ahí

Antes muerta que sencilla,
ay que sencilla, ay que sencilla
Antes muerta que sencilla,
ay que sencilla, ay que sencilla

Y es la verdad porque somos así
Nos gusta ir a la moda, que nos gusta presumir
Que más nos da que digas tu de mí
De Londres, de Milán, de San Francisco o de París

Y hemos venido a bailar
Para reir y disfrutar
Después de tanto y tanto trabajar
Que a veces las mujeres necesitan
Una poquita, una poquita, una poquita, una poquita libertad

Mucho potaje de los de antes
Por eso yo me muevo así con mucho arte
Y sí algún novio se me pone por delante
Le bailo un rato
Y una gotitas de Chanel nº 4
¡El más barato!
Que a quién le importa lo que digan por ahí

Antes muerta que sencilla,
ay que sencilla, ay que sencilla
Antes muerta que sencilla,
ay que sencilla, ay que sencilla
Y es la verdad porque somos así
Nos gusta ir a la moda, que nos gusta presumir
Que más nos da que digas tu de mí
De Londres, de Milán, de San Fransisco o de París

Y hemos venido a bailar
Para reir y disfrutar
Después de tanto y tanto trabajar
Que a veces las mujeres necesitan

Una poquita, una poquita, una poqui...
Y hemos venido a bailar
Para reir y disfrutar
Después de tanto y tanto trabajar
Que a veces las mujeres necesitan
Una poquita, una poquita, una poquita, una poquita libertad

Antes muerta que sencilla,
ay que sencilla, ay que sencilla
Antes muerta que sencilla,
ay que sencilla, ay que sencilla

Em pregunto quina interpretació pot fer de la frase "Antes muerta que sencilla" una criatura de set anys, però el més patètic de tot es l'associació que es fa de la llibertat de la dona amb "toque de rimel, bailar, reir y disfrutar, ir a la moda, presumir, y si algun novio se me pone por delante, lo bailo".

Tot això ja s'està normalitzant en els més petits. Una mostra d'això la podem trobar en alguns fòrums d'internet com per exemple aquest d' EducaRed

-- "hola soy carmen y me encanta maria isabel ya que es muy diver y graciosa yo tengo 12 años y vivo en un pueblo de málaga aquí todo el mundo baila la canción y todos no lo pasamos genial bailando"

-- "hola,a mi hermana y a mi nos encanta tu muxica y sobretodo la cancion de antes muerta que sencilla nosotras en el festival de nuestro cole emos bailao la cancion de antes muerta que sencilla con un grupo de amigas."

-- "ola maria isabel te kiero muxo. simpre estoy escuxando, cantando i bailando too tu cd es fantastico nunca e vsto 1 cd tan wapo como el tuyo es verdad jamas avia escuxao un cd tantas vexes es fantastico!!! me wstaria k me agregaras a mi msn k es: ------- . xao wapiximaaa. muak muak muak"

El canvi de valors en els dibuixos animats i l'era dels videojocs

A TV3 va sorgir el Club Super3, i com no, em vaig fer soci; el 261.433 per ser exactes. Mica en mica els programes infantils anaven prenent una forma... diferent.

Quan encara estava a l'EGB els nens de classe comentaven l'últim capítol de Bola de Drac mentre jo xerrava amb les nenes o parlava d'altres coses (no em pregunteu que). Sí, efectivament, no veia Bola de Drac! i encara ara, sóc un ésser estrany, formo part d'aquest tant per cent tant baix de nens i nenes que no miravem aquells dibuixos animats i sóc víctima de la pregunta "no veies bola de draaaac?". No puc dir que ens haguem salvat d'alguna cosa maligna per no haver-ho fet, però els nens estavem vivint un canvi radical de valors. Ja van començar a desaparèixer l'Abeja Maya i Heidi (encara els passen a CityTv, però pq deuen ser més barats). Sorgien uns dibuixos animats plens de fantasía, de robots, de violència... tecnologia i futurisme per un tubo.

Els videojocs van tenir (i tenen) un èxit rotund entre els joves de la meva edat. Jo mateix vaig tenir una gameboy i una play station (ja no se per on paren...). En aquest cas, tampoc em puc considerar un gran jugador de les cònsoles. Vaig tenir la meva època però les vaig deixar aparcades.

El que més em va fascinar va ser l'arribada dels Tamagochi. Era el pas previ a l'obtenció del meu primer telèfon mòbil. Jo era un nen al dia, un nen tecnològic. Però desconeixia el que era el capitalisme i les possibles intencions amagades d'aquestes joguines. "Pipipipiiiiii" el bitxo aquell em demanava menjar... i jo havia de treure-me'l de la butxaca, encara que estés al mig de classe, per no fer-lo enfadar més. Els professors dels instituts van haver de prohibir-los perquè la gent es distreia massa.

Sense cap mena de dubte, ens estaven inserint a tots els nens en una nova era electrònica, ens estaven acostumant a ser dependents d'una màquina, d'una pantalleta. Vàrem ser els primers conillets d'indies? De fet ja hi havia joguines a piles, nines que et parlaven i tot tipus de coses com ordinadors portàtils amb funcions de calculadora i processadors de textos cutres, però crec que vaig ser dels primers nens que estava experimentant una nova mirada, una forma d'addicció a aquestes noves tecnologíes.

Del Tamagochi al telèfon mòbil

Evidentment vaig adquirir el meu primer telèfon mòbil. "Així si tens cap problema ens pots trucar". Avui dia en segueixo tenint i en faig un ús irresponsable (ho reconec). Sóc víctima d'un sistema que no m'ha deixat escollir. Vaig ser subversiu amb alguns dibuixos animats, vaig ser un insubmís dels videojocs, però tinc un telèfon mòbil i un ordinador amb connexió a internet des d'on puc escriure aquest text.

Algunes conclusions

Llegia al llibre de No Logo, de Naomi Klein, que als EUA hi ha canals de televisió dedicats a l'educació (que es mantenen gràcies a la publicitat de supermarques) i llibres de text amb anuncis inserits per abaratir costos. Espero que no arribem tant lluny... Avui dia penso que els joves ho tenen més difícil que jo. Els valors que em van començar a insuflar ja estan consolidats i els nens ja no volen un tamagochi, volen un telèfon nokia amb mp3 i a poder ser, amb càmera de fotos. Em pregunto com seran en un futur aquests nens. Voldria pensar que encara queda un racó per a l'esperança però de totes maneres les institucions com l'escola o la família ho tenen cada cop més difícil amb els infants perquè aquestes no poden donar tot el que prometen els mitjans de comunicació i les cançons com la de "Antes muerta que sencilla".