Un estudi preveu una crisi econòmica en quatre anys a causa del petroli

Un estudi de l'Institut Químic de Sarrià preveu una "crisi econòmica i social gradual a partir de 2010" causada per l'encariment del petroli. Segons s'ha observat en l'estudi, l'evolució del PIB va molt lligada a la del petroli i “cada vegada més, les possibilitats de que el creixement del PIB mundial sigui negatiu (...) ja arriben a un 20%, una xifra que en termes macroeconòmics es considera molt elevada".

La demanda d'aquest recurs, segons l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) creixerà durant el 2005 en 330.000 barrils diaris, fins un total de 84,3 millons, una xifra que esgota la capacitat de producció mundial. Cal tenir en compte també la quantitat de sectors que depenen de l'or negre i que sense una energia barata no podrien continuar endavant.

Els professors de l'estudi, a més, asseguren que aquesta crisi suposaria el final del sistema capitalista actual i l'inici d'un sistema nou.

Iran. El que interessa és la borsa petrolera de l'Orient Mitjà

"Has Bush forgotten about the Iranian Bourse? Have the Europeans forgot about the Iranian oil that will be delivered to Western Europe via pipeline?"

End of the West’s economic arrogance

Els EUA atacaran Iran en primer lloc per a fer-los avortar el projecte de Borsa Petrolera de l’Orient Mitjà. Planegen, probablement, un bombardeig de càstig cap a múltiples objectius usant d’ Armament Nuclear Tàctic. Un atac d’aquestes característiques seria suficient per finalitzar el projecte de la borsa petrolera. Qui voldria invertir en un pais bombardejat?

El dòlar està perdent força des de l’any 2003 i la borsa iraniana operaria amb moneda europea. Si això passa, el dòlar acabaria d’enfonsar-se definitivament.

Iran en el punt de mira. Últimes informacions

 19/01/2006

Més articles que mostren un punt de vista diferent

Avui a Rebelión ha sortit publicat un article de Txeke Redondo sobre les amenaces, la hipocresia i les mentides cap a Iran que s’estan portant a terme últimament. L’autor de l’article comenta que no està gens clara una actuació militar cap al país:

"Mientras que algunas fuentes señalan la posibilidad de que o bien Estados Unidos o incluso el propio Israel dirijan un ataque militar contra Irán, la realidad hace predecir importantes obstáculos de cara a desarrollar la vía armamentística."

(...) 

"Tampoco está nada claro que en estos momentos el estado de Israel apueste claramente por un nuevo frente militar."

D’altre banda, a la mateixa web de Rebelión es tradueix l’article "Las bombas de marzo" publicat a CounterPunch i que ens mostra una visió diferent, semblant a l’article que vaig publicar fa uns dies al blog.

"Irán será atacado sin excusa y sin autorización del congreso o de la ONU, invocando la autoridad ejecutiva la persecución de la guerra contra el terror por “todos los medios necesarios y apropiados”.

La determinación de atacar Irán nace hace más de una década, con los ahora famosos documentos políticos (PNAC) que apoyan la idea de integrar recursos iraníes al sistema global y de paso eliminar adversarios potenciales de Israel en la región. La primera fase pretendía quitar los colmillos al régimen y dejarlo vulnerable a futuras invasiones o cambios de regímenes."

D’altre banda us enllaço un mapa que situa els recursos energètics de l’Iran, les petroquímiques, les refineries i els complexos industrials més importants. En cas d’atac, estaria bé visualitzar el mapa i observar si s’ha realitzat en alguna zona estratègica.

Com acabarà la cosa? Que cadascú tregui les seves conclusions...

-----------------------------

15/01/2006

El mateix guió, les mateixes mentides

Primer van atacar a l’Irak i ara li toca a Iran. El guió es repeteix una vegada més però amb un petit matís: si abans l’excusa eren les armes de destrucció massiva ara és la de les armes nuclears. Fa mesos que els mitjans de comunicació tradicionals ens mostren un Iran que amenaça i que està disposat a fabricar la bomba atòmica, un dimoni que odia als occidentals i als israelians posant en perill l’estabilitat de les potències occidentals. Però, realment aquest país suposa una amenaça mundial? Té la capacitat de borrar del mapa a Israel i provocar una guerra atòmica?

Desmitificant l’amenaça nuclear

L’Iran actualment no té ni la capacitat ni els recursos per construir una bomba atòmica. Segons l’informe "El programa d’Armes Estratègiques d’Iran, una Avaluació Puntual” de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics d’Anglaterra , el país tardaria entre 10 i 15 anys en produir armament nuclear. D’altre banda el cap de l’Estat Major de les Forces Armades israelianes, Daniel Halutz, va negar categòricament el passat 14 de desembre al diari Haaretz que l’Iran representi una amenaça nuclear immediata per a Israel i molt menys per als Estats Units. A més, va afirmar que al país li portaria molt de temps produir la bomba.
A més no sembla que hi hagi indicis que el govern vulgui portar a terme un programa d’aquestes característiques. Mohammed el Baradei, director de la Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) que fa molts anys que inspecciona a l’Iran, va assenyalar el passat 21 de febrer de 2005 en una entrevista al diari alemany Der Spieguel que no s’havien trobat probes.

L’Iran, ric en petroli

Després de l’Aràbia Saudita, l’Iran és propietària de les segones reserves de petroli més grans del món i forma part de l’el·lipsi energètica que rodeja el mar Caspi. Aquest espai conté el 70% de les reserves d’hidrocarburs. La possessió de tants recursos energètics converteix a l’Iran en un actor vital per a la supervivència i el benestar de les economies occidentals.

No és casualitat tampoc que durant l’any 2005 alguns dels països que formen part d’aquesta gran el·lipsi hagin patit canvis de règims favorables als interessos occidentals (Geòrgia o Ucrania) ni que els noms de Turkeminstan, Uzbekistan o Kazakhstan, a part dels famosos Iraq o Afganistan, s’hagin tornat familiars gràcies a la gran quantitat de notícies que els mitjans de comunicació ens han ofert des d’aquelles regions.

L’Iran ha volgut evitar les armes

El govern iranià ho ha provat tot per evitar un atac. L’any 2003 va suspendre el seu programa nuclear i a canvi va demanar als EUA que afirmés públicament que no realitzaria cap atac (encara s’està esperant una resposta) , després va creure que podria crear un front amb la Unió Europea (UE) però les negociacions han fracassat,  també va pensar que podria crear un front amb la Xina, Rússia i els països no alineats encapçalats per la India, però Rússia i Xina no volen entrar amb un conflicte amb els EUA per l’Irán, compartirien els beneficis en tot cas. L’India, a més, per primera vegada va deixar de ser un país no alineat per votar amb els EUA contra Iran a l’últim consell de l’Energia Atòmica.

Atac imminent

Actualment la població iraniana s’està preparant per un atac nuclear per part d’Israel o dels Estats Units. Tal i com s’explica en un article aparegut a Rebelión el passat 30 de desembre “quan es va preguntar al Cap de l’Estat Major israelipa, Daniel Halutz, fins on estava disposat a arribar Israel per aturar el programa d’energia nuclear a l’Iran va respondre: ‘dos mil quilòmetres’, la distància d’un atac aeri (Financial Times, 12 de desembre de 2005)“. A més es diu que “Ariel Sharon ha ordenat a les seves forces armades preparar atacs aeris amb urani enriquit sobre algunes zones d’Iran (Times, Londres, 11 de desembre de 2005)” cap a finals de març. 

Segons un article de Michel Chossudovsky publicat a Global Research el passat 3 de gener de 2006, s’utilitzarien, segons els comandaments nordamericans,  armes nuclears “segures per als civils” perquè l’explosió es produiria subterràniament i també s’informa que questes bombes “poden tenir una capacitat explosiva de fins a 1 terç de la de la bomba d’Hiroshima”.

Una última reflexió

Si l’Iran tingués armes nuclears no hi hauria cap amenaça ni intervenció, un clar exemple és Corea del Nord que té armes nuclears i per aquest motiu els EUA no l’ataquen. Però Iran no és Corea del Nord i hi ha molts interessos des del punt de vista estratègic de gas i petroli. Una vegada més les potències occidentals robaran els recursos energètics a un altre país, tal i com han fet a l’Afganistan o a l’Irak. El pitjor de tot, però, es que els ciutadans ensopeguem repetidament amb la mateixa pedra i ens creguem el mateix guió i les mateixes mentides de sempre. Tornarem a sortir a dir “no a la guerra” o aquesta vegada ens vendran la moto? 
  

Crítica al llibre “Encara no som humans” d'Eudald Carbonell i Salvador Sala

 Ens comenten els autors d’aquest llibre, professors de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que encara no som humans, que seguim essent els simis de sempre. Quan vaig adquirir el llibre pensava que em trobaria amb una lectura diferent, amb lliçons d’humanitat i solidaritat, amb propostes per millorar les relacions humanes; però no va ser així.

Tant l’Eudald Carbonell com en Salvador Sala tenen un concepte d’humanització que frega la fantasia i el deliri. Sostenen, per exemple, que la manipulació genètica és un deure moral dels éssers humans per millorar les nostres imperfeccions i canviar la realitat que ens envolta al nostre favor. D’aquesta forma i sense cap dubte, podríem avançar definitivament cap a la nostra implantació planetària i galàctica. També diuen que no ens hem de preocupar per la clonació humana o la manipulació genètica dels aliments que ajudaria a esborrar la fam al món. Una altre de les perles del llibre és l’alliberació de la dona entesa com un problema de reproducció. Segons aquests senyors la dona s’alliberarà quan aconsegueixi una reproducció artificial fora del úter “que alliberarà d’una forma total i definitiva a la dona de l’esclavitut”. No diuen ni una paraula sobre els esquemes socials patriarcals, que són els que realment dificulten l’alliberació del sexe femení.  Increïble. La fita és aconseguir, per tant, un ésser humà perfecte, un ésser tecnològic, un tecno-ésser. Un nadó sortit directament d’un laboratori de genètica, del laboratori del senyor Carbonell.

A vegades no puc evitar comparar aquestes pretensions amb les d’aquells que deien que la raça ària era la superior, i es que les seves teories sobre l’evolució dels éssers humans no són cap novetat, les podem encabir perfectament en el més pur darwinisme radical en el que es va sustentar tot el nazisme. Aquest ésser tecnològic que proposen és la raça superior, la mes forta, la més ben dotada i la que ha superat totes les conductes desviades d’aquells éssers inferiors del regne animal.

Un altre tema estrella del llibre i que es menciona en nombroses ocasions és el de la socialització de la ciència. Segons els autors falta comunicació entre els científics i els ciutadans, és a dir, entre els que tenen el saber i els que no en tenen. I em sorprèn aquesta afirmació perquè es contradiu profundament amb la voluntat dels autors de trencar amb alguns esquemes... Què tal si comencen ells a socialitzar-se? I no parlo de realitzar conferències i exposar el seu punt de vista. La posició que adopten davant del lector és d’una prepotència increïble: Ells són els que saben i nosaltres som els ignorants, els que tenim por de l’avenç científic, etc. La ciència no és la veritat absoluta, sempre s’ha pogut posar en dubte i no és pas un dogma immutable. Què tal si parlem de generalitzar el coneixement i no d’implantar-nos xips amb còpies de l’enciclopèdia britànica? Els coneixements han de fluir d’una forma horitzontal i deixar que el ciutadà sigui el protagonista i no un espectador que accepti tot el que digui la deessa ciència. Que el ciutadà decideixi amb criteri i ètica, que no siguin les persones com el senyor Carbonell, que a moltes entrevistes ha dit que no hi entenia de moral[1], les que diguin el que és bo per nosaltres o no.

I jo em pregunto perquè el model d’humà que es proposa en aquest llibre ha de ser el definitiu. Suposo que en Carbonell i el seu col·lega obliden amb freqüència que les persones som éssers socials que ens relacionem, que tenim una cultura pròpia, un llenguatge, que som capaços de desenvolupar un llenguatge propi o crear obres d’art. No m’agrada aquest ésser genèticament modificat i amb un port USB inserit en el cervell, és un panorama gris i desolador. És trist. Jo no necessito marxar a la Lluna ni conquerir planetes, m’interessa més tocar de peus a terra i buscar solucions als problemes que creen els quatre simis que porten el món cap a la destrucció; aquests si que no són humans! Ara no ens hem de deixar portar per la dictadura dels tecnòcrates de torn, molts n’estem tips d’escoltar que és el que és bo per nosaltres. Hem d’aprendre a viure amb els defectes que tenim, hem d’estimar al que és diferent a nosaltres i cuidar a les persones que més ho necessiten. Senyors Carbonell i Sala, fa molts anys que l’ésser humà vol viure en llibertat però ha estat reprimit constantment... no és un problema de tècnica sinó de conducta.

 

---

 

[1] LUIS ANGEL FERNÁNDEZ HERMANA. Entrevista con Eudald Carbonell, antropólogo y director del programa Atapuerca. [en línia]. Barcelona. Revista En.Red.Ando. 2001. http://lafh.info/articleViewPage.php?art_ID=536 [Data de consulta:17/01/2006]

"La boca social": Assaig sobre els mitjans de comunicació comunitaris

Los medios de comunicacion comunitaria: "la boca social"

Crear nous espais en l'àmbit de la comunicació és una necessitat arreu del món. Mica en mica anem veient com sorgeixen iniciatives a tot el planeta per crear un sistema diferent de mitjans,lluny dels mass media, que pugui obrir-se a la gent i donar veu a tothom. En un post anterior comentàvem la nova creació de la televisió dels moviments socials, impulsada per l'Assemblea de Comunicació Social de Barcelona i que incorpora aquesta filosofia.

Us convido a que llegiu aquest assaig publicat a Sipaz.net (Sistema de Comunicación para la Paz) que tracta sobre els mitjans de comunicació comunitaris com a eina per a les classes populars a l’Amèrica Llatina.

Us el podeu descarregar d'aquí

Eines de comunicació per als moviments socials

Els mitjans de comunicació tradicionals mai han acollit amb bons ulls les propostes i les opinions dels moviments socials barcelonins crítics amb el sistema o amb les injustícies socials. Aquest fet provoca que col·lectius i grups de persones estiguin demanant actualment la posada en marxa d’un tercer sector audiovisual i busquin una sortida creant els seus propis canals comunicatius com per exemple Indymedia en el cas d’Internet, Radio Contrabanda o Okupem les Ones, una futura televisió pels moviments socials.

 

Batalla sobre les patents de programari a la Unió Europea

El futur del programari es decidirà properament al Parlament Europeu. L’any 2004, aquest organisme va rebutjar clarament les patents de programari, però el mes de maig el Consell de Ministres va canviar d’idea i va acceptar la proposta. No obstant això, Espanya va invertir el vot i no hi va donar suport. El nostre país ha estat l’únic que s’ha oposat a aquesta polèmica proposta que permetrà patentar programes informàtics de la mateixa manera que avui es protegeixen altres invents. Aquesta nova directiva haurà de passar encara una segona votació en el Parlament Europeu i compta amb el suport de les grans companyies informàtiques i el rebuig dels defensors del programari lliure.

Una patent és l’explotació en exclusiva d’un invent durant un determinat període d’anys com a recompensa per la inversió necessària per a desenvolupar-lo. Si s’aprova aquesta directiva, el negoci de les oficines de patents funcionarà molt bé, però qualsevol empresa informàtica que es dediqui a produir nou software haurà de revisar el codi dels programes per evitar topar-se amb les patents informàtiques que ja estan presentades. El dissenyador del software haurà de decidir si vol pagar-les o retirar-les, perquè si ho fa il·legalment pot trobar-se amb molts problemes. Però les conseqüències per al software lliure encara poden ser pitjors.

La Unió Europea justifica aquesta iniciativa com un intent per harmonitzar les lleis dels diferents països que tracten el tema de les patents: “The proposed Directive would harmonise the way in which national patent laws deal with inventions using software. Such inventions can already be patented by applying to either the European Patent Office (EPO) or the national patent offices of the Member States, but the detailed conditions for patentability may vary. A significant barrier to trade in patented products within the Internal Market exists as long as certain inventions can be protected by patent in some Member States but not others.“ Aquesta directiva ha estat consensuada per les 29 asociaciones membres de l’EICTA, que inclou més de 10.000 empreses europees de sistemes d’informació.

A favor d’aquest posicionament, hi ha empresaris com en Joaquín Oliveras, director de l’Associació Espanyola d’Empreses de Tecnologies de la Informació (Sedisi), una entitat que agrupa a 170 empreses de tota Espanya i a uns 40.000 treballadors. Ell argumenta que "el software ha de ser patentable, perquè és el que desitja la indústria" i afegeix que sense una protecció legal “no hi hauria investigació”.
 

D’altre banda, hi ha detractors com Jesús González Barahona, professor de la Universidad Rey Juan Carlos i membre d’Hispalinux que afirmava en una entrevista l’any 2002 que “hi ha diversos motius pels quals les empreses del sector poden tenir més desavantatges que avantatges amb aquest canvi de legislació. D’una banda, els programes d’ordinador ja estan protegits per la legislació de propietat intel·lectual. Per tant, els amos de drets de programes poden veure’s directament perjudicats si aquests programes usen tècniques patentades, fins i tot si es van desenvolupar sense coneixement de l’existència de la patent. Així, si l’àmbit de les patents s’estén al programari, les empreses d’informàtica haurien de dedicar una part no menyspreable dels recursos que dediquen a I+D+I a costos legals. En general, aquests i altres efectes seran molt més preocupants per a les PIMES productores de programari, i de forma molt especial si són molt innovadores, ja que això les exposarà més a demandes per una suposada infracció d’una patent. “
 

Una vegada més els grans guanyaran als més petits. Qui tingui diners podrà fer tot el software que vulgui sense preocupar-se gaire i les petites i mitjanes empreses sortiran molt perjudicades. D’altre banda, el software lliure es pot veure greument afectat i els seus creadors poden acabar perseguits per la justícia com si fossin criminals. S’haurà de veure com acaba tot el procés.

Enllaços als corresponents llocs d’on s’han extret les opinions:

• Oficina Europea de Patents de Software (EPO):
  

(http://www.european-patent-office.org/)

• Justificació per part de la Unió Europea:
  

http://www.europa.eu.int/comm/internal_market/en/indprop/comp/02-277.htm

• EICTA:
  

http://www.eicta.org/def3.htm

• Diari El Mundo. Los partidarios del software libre aseguran que las patentes perjudican a todos. 07/11/2003
  

http://www.elmundo.es/navegante/2003/11/07/softlibre/1068220578.html

• Universidad de Buenos Aires. Entrevista a Jesús González Barahona. 31/12/2002.
  

http://www.dpi.bioetica.org/softnotas1.htm

Capgirant el Copyright II. Free Music

Perquè no tot ha de tenir copyright...

Si ja et baixaves cançons per Internet i no et preocupaves gaire, ara et preocuparàs menys. La música que trobaràs als següents enllaços és totalment lliure. Escóltala, utilítza-la, difont-la....

música lliure:

• Alex Zolotov
• Hackeando la frontera
• Imbecil.Com
• La Mundial
• Magnatune
• musicalibre.es
• musicalibre.info
• primer cd del colectivo zemos
• Protest records
• scene.org
• staccato music
• Wired CD "fight for your right to copy
• Xera

Copyleft: Capgirant al copyright

El Copyleft , és l’antagonia del Copyright. És alguna cosa més que el símbol de C invertida que el caracteritza, és un ideari i un moviment que canvia les regles del joc sobre la propietat intel·lectual i els drets d’autor. Aporta noves possibilitats per compartir software, llibres, música o audiovisuals conservant sempre la llibertat i evitant patents; també dona l’oportunitat de millorar creacions o fer obres derivades.

El terme de Copyleft va neixer del món del software lliure però, com he explicat més amunt, es va anat extenent a altres "sectors". El naixement de CreativeCommons ha permès que autors de música, video, imatges o textos, puguin compartir lliurement les seves obres amb la resta de cibernautes i, si es vol, registrar la teva obra amb les llicències del Creative Commons. Segons ells, “Amb una llicència de Creative Commons manteniu els vostres drets sobre l’obra , però permeteu que es pugui copiar i distribuir , sempre que en sigueu reconegut com l’autor -- i només sota les condicions que especifiqueu aquí. Si voleu oferir la vostra obra sense condicions, escolliu l’opció de domini públic ”.

En la meva opinió, la música lliure i sense cànons o copyrights encara està en panyals. Tot just acabem de començar un camí força interessant... algún dia serem fans d’algun grup de música que només estigui a Internet? Anirem als seus concerts com fem amb qualsevol altre grup? La diferència es que els podrem escoltar sense cap por, còpiar i distribuir la seva obra. I no creieu que està força bé no pagar un duro per posar música als nostres vídeos, per exemple?

Crec que s’han de buscar noves formes de finançament i de rel·lació. I es que la propietat intel·lectual és una gran contradicció. Ja ens ho diuen els amics de CompartirEsBueno.org:

"El concepto de propiedad intelectual no tiene ningún sentido. Los bienes intelectuales no pueden estar sujetos a propiedad porque: a) no están limitados por naturaleza (de hecho su naturaleza es reproducirse máximamente), b) cuesta lo mismo producirlos para uno que para todos (se multiplican sin coste gracias a las nuevas tecnologías) y c) el que lo disfrute una persona no impide ni disminuye que lo disfruten las demás (de hecho cuanto más lo disfruten los demás mayor valor adquiere al devenir culturalmente más relevante). La cultura sólo existe como compartida. Compartir es bueno."

Per acabar, publico una serie d’enllaços que us poden ser d’utilitat per si voleu fer servir recursos totalment lliures a la xarxa:

• Pel·lícules, animacions, videos... a l’Internet Archive: Open Source Movies
• Música per baixar, crear, modificar i compartir a CCMixter i a Magnatune (una discogràfica que no vol ser el Diable amb música molt bona)
• Wikipèdia, l’enciclopèdia lliure i gratuïta en diferents idiomes (en català també!)

I bé, si voleu més info o enllaços, aneu a la web de Creative Commons http://www.creativecommons.org

A propòsit de Tuníssia... Un internauta detingut l'any 2003 es declara en vaga de fam

L’any 2003 van detenir a sis internautes a Tuníssia: Hamza Mahrouk (21 anys), Amor Farouk Chlendi (21 anys), Amor Rached (21 anys), Abdel-Ghaffar Guiza (21 anys), Aymen Mecharek (22 anys) i Ridha Hadj Brahim (38 anys). El Tribunal de Tunis els va condemnar a 19 anys i tres mesos de presó per haver utilitzat la web per descarregar alguns documents relacionats amb la crisi a l’Orient Mitjà, i per haver discutit amb un dels seus professors, Ridha Hadj Brahim, sobre la forma de donar suport a la causa palestina. Se’ls acusa de "formació de banda terrorista per atemoritzar a la gent", "agressió contra individus amb intenció d’atemoritzar" i "preparació de matèria explosiva i posessió de productes destinats a la fabricació d’artefactes explosius, sense autorització".

Segons una breu notícia apareguda a TUNeZINE el passat 18 de novembre, Madame Belkis Mechri, presidenta del comité de defensa dels joves de Zarzis , va dir fa uns dies que Abdelghaffar Guiza, detingut a Borj El Amri, havia encetat una vaga de fam des de finals del mes del Ramadà per protestar contra les lamentables situacions en les que es troba a la presó i en contra dels cops que va rebre per part d’un dels seus guardians.

_{Més informació sobre el tema:}

• Web de suport i vídeos dels testimonis de les famílies dels detinguts (font FIDH)

http://www.zarzis.org/

• Tortura y exterminio en las prisiones de Túnez. IMC Barcelona. 15/06/2004
  

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/98137/index.php

• Detenidos veinte internautas en Túnez por "actividades subversivas". El País. 18/02/2003

http://tinyurl.com/e2bkm

[No BCN+10!] Vivendes per precaris

Ets jove i no tens un duro? Ja som dos.

L’altre dia estava buscant una vivenda per Internet, però el sou que em paga l’empresa a penes em dona per menjar. Áixí que vaig començar a buscar alguna alternativa i... voilà! Com és que no ho havia pensat abans? La txabola urbana!

Sí xiquetes, tal i com diuen els companys del blog chabolear, "les chaboles van fer gran Barcelona, les chaboles van ser un espai que es va desentendre de les restriccions i va trencar les limitacions a l’ús de l’espai públic". És una bona forma de quedar-me a la ciutat on vaig néixer i recuperar la memòria històrica, no?

De txaboles n’hi ha de diferents tipus, les podeu veure aquí . El proper 26 de novembre es farà una demostració de txaboles davant del Parlament de Catalunya.

La meva interpretació dels Laptops a 100$...

...com podeu veure, bastant cabrona. Jo penso que abans hem de solucionar l’estructura social que provoca tots aquests problemes i acabar amb el capitalisme. Després ja parlarem de Laptops.

Hipocresia durant la Cimera sobre la Societat de la Informació a Tunísia

 

 

 

L’ambició de poder i la hipocresia han estat els eixos centrals de la Cimera sobre la Societat de la Informació celebrada aquests dies a Tunísia. Representants de més de 175 països han discutit sobre les tecnologies de la informació, però sobretot han parlat de la governabilitat d’Internet i del Laptop, un trasto amb una manivel·la que, segons els seus creadors, escurçarà l’escletxa digital als països empobrits. Les mesures de seguretat al voltant del Kram, on s’ha celebrat l’esdeveniment, confirmaven que es tractava d’una trobada molt important, i mentre els policies protegien prop de 45 caps d’estat, a diferents ministres i delegats, a fora reprimien durament qualsevol iniciativa ciutadana que posés en dubte la cimera i mostrés la intenció de fer lligams civils per desenvolupar una Internet i una Societat de la Informació lliure.

Em pregunto si pot sortir alguna cosa bona d’una cimera realitzada en un país amb un règim dictatorial que, a part de violar sistemàticament els drets humans, censura multitud de llocs web, com els de l’oposició a l’exterior, els d’alguns diaris argelins o els d’algunes ONG (casualment durant els dies de l’esdeveniment hi havia accés a aquests llocs web). Segons la informació proporcionada per Comunica-Ch (la plataforma suïssa d’ONG, sindicats de premsa i organitzacions de drets humans), "més de 30 policies de civil esperaven amb impaciència als representants de la societat civil internacional, suïssa i de Tunis que havien de reunir-se” i afegeix que “els trenta homes de civil van atacar primer a Om Zied, redactora en cap de la revista Kalima, una publicació que realitza enquestes sobre corrupció i violacions als drets humans. Quan els representants de les ONG internacionals van tractar d’interposar-se, la repressió va caure també en contra d’ells”. Al final es van haver d’anul·lar les reunions, el govern va obligar el tancament de la web alternativa i els hotels van prohibir les trobades dels ciutadans als locals cedits per realitzar conferències.

A dintre del recinte fortificat es discutia sobre la governabilitat d’Internet, i els EUA van deixar molt clar qui manava. Tot i que oficialment la xarxa no té cap govern establert, una organització de California s’encarrega d’establir les pautes en un terreny clau: la gestió i l’assignació dels dominis, és a dir, el nom de les milions d’adreces que utilitzem els internautes de tot el món. L’organització s’anomena ICANN i està controlada pel Departament de Comerç dels Estats Units. L’ONU aposta per una gestió multilateral d’Internet i la Unió Europea ha fet una petició per canviar aquesta situació sense èxit.

A Tunísia també s’ha parlat d’acabar amb l’escletxa digital. Una de les propostes per reduir el problema és el Laptop, una espècie d’ordinador portàtil molt reduït de color verd i amb una manivel·la per carregar la bateria, ideal per zones sense energia elèctrica. Un dels primers que el va estrenar va ser en Kofi Annan, el secretari general de l’ONU, que als cinc minuts ja el va trencar accionant massa ràpid la manivel·la. Tot i que la iniciativa sembla genial, els seus promotors semblen més interessats en vendre 150 milions de dispositius que no pas d’acabar amb els problemes que pateix el 75% de la humanitat. Creuen que amb 100$, la gent que no té ni per menjar es podran comprar un ordinador portàtil que els connectarà amb el món. Algú ha pensat que passa quan aquest trasto s’espatlla? I què passa quan la màquina esgota els seus cinc anys de vida útil? Es poden reciclar fàcilment? Cal dir que els components són altament contaminants, sobretot la bateria, que conté metalls pesats. No hi ha sistemes ni tecnologia per reparar els Laptops als països empobrits; són zones que viuen sense energia o no tenen els suficients coneixements com per posar-los en pràctica. Sembla una operació de màrqueting maquillada, tot i que Nicholas Negroponte, director del MIT Medialab i un dels impulsors del projecte no li sembla que sigui així. En una entrevista feta per la Inter Press Service News Agency (IPS), un periodista li pregunta si no caldria donar prioritat a l’aigua potable o a la vacunació en aquestes zones, cosa que Negroponte respon que: “ningú diu que s’hagi d’escollir entre medicaments pel sida i la computadora, entre l’aigua i la computadora, o entre la roba i la computadora. Aquest és un projecte d’educació bàsica”. Jo no ho tinc tant clar.

 

 

Enllaços als corresponents llocs d’on s’han extret les opinions:

 

• El Laptop de la esperanza. Inter Press Service News Agency.

http://www.ipsnoticias.net/nota.asp?idnews=35829

• Érase una vez una Internet libre. La Nación (Chile).

http://www.lanacion.cl/prontus_noticias/site/artic/20051112/pags/20051112221059.html

• La represión impide que se realice la Cumbre Ciudadana. Rebelión.

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=22815

• Se cancela cumbre de periodistas en Tunez. Blog de Mario Salvador.

http://spaces.msn.com/members/mariosalvadorp/Blog/cns!1pklVtHELIyhxIFkdEbNtSqA!466.entry

 

 

 

La primera televisió en esperanto per Internet

Des de fa pocs dies el moviment esperantista internacional disposa d'una nova eina de difusió en la llengua ideada fa un segle pel doctor L. L. Zamenhof. És la primera televisió per internet en esperanto, Internacia.tv (ITV), impulsada per Flávio Rebello, creador brasiler del portal de notícies Gxangalo ('jungla'), del qual tothom pot ser reporter. Ara ITV cerca voluntaris que vulguin prestar-hi col·laboració, informant, traduint...

Un dels primers documentals audiovisuals que es poden visualitzar a ITV és dedicat a les falles i a la ciutat de València, un territori on enguany justament hi ha hagut una important entrada de joves esperantistes. De fet, fa un mes es va fundar la Joventut Valenciana d'Esperanto, una nova entitat que té la mateixa junta que la Joventut Catalana d'Espernato, però amb papers invertits: el president d'un lloc és vice-president de l'altre, i els membres d'una associació ho són automàticament de l'altra. De cara a l'estranger, amb tot, les dues associacions han pactat fer servir només el nom de la Joventut Catalana, que ja és reconeguda internacionalment des de fa anys a la Joventut Esperantista Mundial.

Els problemes econòmics i la tecnofòbia configuren l’escletxa digital espanyola

Tot i que cada cop hi ha més persones pujades al carro de la xarxa, a Espanya només un 37% dels ciutadans estem connectats. Segons un estudi de la Fundació BBVA La majoria som homes (el 55%) , joves (menors de 36 anys), amb un nivell econòmic mig o alt i amb estudis iguals o superiors al batxillerat. Al nostre territori també existeix l’anomenada “escletxa digital” i pot ser causada tant per motius econòmics com per motius cognitius o generacionals.

Al nostre país hi ha qui no té prou diners per pagar una línia d’Internet; són els segments de la població amb major poder adquisitiu els que es poden permetre tenir accés a les tecnologies de la informació i, per tant, els que tenen més possibilitats d’adquirir més informació. Això té conseqüències socials molt greus, perquè “quan en un sistema social hi penetren els mitjans d’informació, els segments de població amb l’estatus socioeconòmic més alt tendeixen a adquirir la informació d’una forma més ràpida que els estrats de nivell social i econòmic més baix. El desnivell de coneixement entre aquests dos sectors tendeix a augmentar en comptes de disminuir” [1]. Som afortunats de tenir una eina molt potent entre les mans que ens dona accés al coneixement, a una nova forma de comunicar-nos i d’organitzar-nos socialment.

Però tot i que molts ens podem pagar el bitllet per pujar al tren d’alta velocitat anomenat Societat de la Informació d’altres no son capaços ni de pujar-hi, sobretot la gent gran. Massa velocitat. Argumenten que no els és imprescindible per a la seva vida diària i que no el troben necessari. Segons un article publicat a El País el 21 d’octubre de 2005 i basat amb l’estudi del BBVA abans esmentat, “només un 2,5% de la població major de 51 anys creu que hi ha la possibilitat de que algun dia comenci a navegar per la xarxa”. I es que les tecnologies han evolucionat tant que els qui no han pogut enganxar-se fa un temps ara desisteixen. Tenen tecnofòbia. Només cal que anem a algun banc o caixa i mirar a la cua “manual” i al caixer automàtic, quants avis s’atreveixen a enfrontar-se amb la màquina? Pocs. Cada vegada més tot es fa per Internet... tràmits, pagaments, comunicacions, etc. i els més grans queden enrera. S’han convertit en analfabets digitals.

Hi ha, però, solucions pels que si que volen saber de que va tot això d’Internet. D’un temps ençà han aparegut cursos d’iniciació a Internet per a la gent gran a ateneus i centres cívics. A més, hi ha comunitats autònomes com la d’Extremadura, que proporcionen plans d’alfabetització digitals i creen pàgines webs per aprendre a navegar.  Durant el Dia d’Internet, que es va celebrar el dia 25 d’octubre, també s’han portat a terme activitats per disminuir l’escletxa digital.

Queda molt per fer i avançar. Haurem d’esperar a la cimera sobre la Societat de la Informació que la Unesco vol celebrar a Tuníssia el mes de novembre per saber quines altres solucions volen aportar els governs per acabar amb aquesta problema.

---

[1] Wolf, Mauro, Los efectos sociales de los media, (Buenos Aires), Paidós, 1994, pàg.78

 

Okupació i mitjans de comunicació

Informe sobre el tractament del moviment okupa per part de la premsa

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò de moltes notícies que giren al voltant del moviment okupa, però pocs periodistes des de l'àmbit de la premsa tradicional, han tractat en profunditat aquesta temàtica.

Amb aquest treball, des d'un punt de vista crític però a la vegada constructiu, pretenc analitzar el tractament que fa la premsa sobre aquest fenomen social. Primer de tot, definint sociològicament la okupació per poder tenir una visió més àmplia de les reflexions i conceptes que exposaré a continuació. Posteriorment, analitzant diferents articles apareguts en vàries publicacions de la premsa escrita i altres mitjans no oficials, que fan referència a aconteixements que impliquen als squatters.

En una societat tant complexa i diversificada, és difícil conèixer i entendre tots i
els fenòmens sociològics, i, des del meu punt de vista, els mitjans de comunicació de masses compleixen molt bé les regles del joc que imposa el sistema social dominant per a que això no es produeixi.

Aquesta falta de transparència en la informació, jo l'anomeno “crisi del per què”.
En les redaccions dels diaris, sovint aquesta pregunta s’oblida, i si es formula, ocupa un espai molt petit en la notícia
I aquest treball, d'altra banda, em brindarà la possibilitat de trobar algunes respostes sobre un moviment que s'està produint en moltes ciutats de tot el món i que trobo molt interessant.

Usaré sovint “La Vanguardia”, el diari “El País” i “El Mundo” com a mitjans de referència local, per extreure notícies i articles sobre l'okupació a Barcelona i a la resta de l’Estat. D’altra banda, no descartaré exposar exemples d’altres mitjans de comunicació per explicar algun tema molt concret.

Per últim, també he optat per buscar referències a mitjans de contrainformació, els quals, em permetran ampliar el prisma dels fets i successos que impliquen al moviment.

Ha de quedar clar, però, que aquesta és la meva interpretació de la realitat i que per tant no em considero portador de la veritat absoluta, de totes maneres espero que serveixi com a instrument d'anàlisi i observació de l'actuació dels media al voltant de moviments socials.

Espero que us sigui d'utilitat, una abraçada.

PD: Aquest informe el podeu difondre si ho creieu necessari, sempre i quan no es faci cap tipus de negoci amb ell i respecteu l'autoria del text!

Descarregueu-vos l'informe complet

Informe sobre okupació i mitjans de comunicació

Okupació i mitjans de comunicació

Informe sobre el tractament del moviment okupa per part de la premsa

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò de moltes notícies que giren al voltant del moviment okupa, però pocs periodistes des de l'àmbit de la premsa tradicional, han tractat en profunditat aquesta temàtica.

Amb aquest treball, des d'un punt de vista crític però a la vegada constructiu, pretenc analitzar el tractament que fa la premsa sobre aquest fenomen social. Primer de tot, definint sociològicament la okupació per poder tenir una visió més àmplia de les reflexions i conceptes que exposaré a continuació. Posteriorment, analitzant diferents articles apareguts en vàries publicacions de la premsa escrita i altres mitjans no oficials, que fan referència a aconteixements que impliquen als squatters.

En una societat tant complexa i diversificada, és difícil conèixer i entendre tots i
els fenòmens sociològics, i, des del meu punt de vista, els mitjans de comunicació de masses compleixen molt bé les regles del joc que imposa el sistema social dominant per a que això no es produeixi.

Aquesta falta de transparència en la informació, jo l'anomeno “crisi del per què”.
En les redaccions dels diaris, sovint aquesta pregunta s’oblida, i si es formula, ocupa un espai molt petit en la notícia
I aquest treball, d'altra banda, em brindarà la possibilitat de trobar algunes respostes sobre un moviment que s'està produint en moltes ciutats de tot el món i que trobo molt interessant.

Usaré sovint “La Vanguardia”, el diari “El País” i “El Mundo” com a mitjans de referència local, per extreure notícies i articles sobre l'okupació a Barcelona i a la resta de l’Estat. D’altra banda, no descartaré exposar exemples d’altres mitjans de comunicació per explicar algun tema molt concret.

Per últim, també he optat per buscar referències a mitjans de contrainformació, els quals, em permetran ampliar el prisma dels fets i successos que impliquen al moviment.

Ha de quedar clar, però, que aquesta és la meva interpretació de la realitat i que per tant no em considero portador de la veritat absoluta, de totes maneres espero que serveixi com a instrument d'anàlisi i observació de l'actuació dels media al voltant de moviments socials.

Espero que us sigui d'utilitat, una abraçada.

PD: Aquest informe el podeu difondre si ho creieu necessari, sempre i quan no es faci cap tipus de negoci amb ell i respecteu l'autoria del text!

Descarregueu-vos l'informe complet

El Món és un guetto armat i atemorit

El món és avui un guetto on cada cop hi ha menys rics que acumulen més riquesa de forma il.legitima i més pobres que viuen en condicions més miserables i que es van empobrint gradualment. La barrera entre rics i pobres i les diferències a tots els nivells entre uns i altres és cada cop més gran. El capitalisme lluny de crear riquesa, elimina riquesa i lluny de solucionar els problemes de la humanitat és la font i causa primera de tots els problemes que tenim actualment.

El racisme, fenòmen que no és nou en la "civilització" en què vivim, té moltes cares. Té una cara cultural, lingüística, una altra que té a veure amb la por a allò desconegut i l'odi que aquesta por acaba produïnt si determinats interessos la manipulen convenientment tal com porten fent molts anys. Però el racisme és bàsicament egïsme possessiu, és una forma de materialisme, el racisme és bàsicament una actitud que mostra la negativa clara del món ric a compartir una riquesa aconseguida a través del ferro, el foc i la sang i l'extermini de pobles sencers.

Durant les últimes dècades s'ha criminalitzat i satanitzat els mal anomenats "règims soviètics o comunistes" per la misèria, la corrupció i els genocidis que va causar. Lluny de voler-los negar, diré que 100 anys de capitalisme han generat més sang, morts, genocidis, saquejos de pobles i recursos dels que hagués pogut causar el legítim i correcte sistema de la URSS. El sistema comunista, amb les seves llums i les seves ombres és un sistema social pensat per a les majories, el sistema capitalista no pot generar res de bo socialment per una senzilla raó, no és un sistema social, només una teoria econòmica, el somni dels rics i el malson dels pobres. Ens obliguen a criticar el mur de Berlin, en diuen "el mur de la vergonya", doncs jo dic que a Gibraltar hi ha un mur pitjor que divideix el món ric del món pobre, que trist un món dividit per murs. Aquell si que és un mur de la vergonya. El capitalisme ha deshumanitzat a la humanitat pretenent convertir-la en un conjunt de relacions econòmiques. El món, dèia un filòsof conegut, és avui un guetto que té tres solucions, o els rics cedim en el nostre ritme de vida i de destrucció i equilibrem la balança, o els exercits dels rics hauràn d'acabar amb els pobres o els pobres faran servir la seva condició d'inmensa majoria i acabaran amb els rics, i ho faran amb tota la legitimitat del món. Pensem-hi.

Martí Aviñoá

A reforma dos estatutos, unha comedia esperpéntica

Cando escribo estas liñas, estamos a unha semana do debate no Parlament de Catalunya sobre a proposta de reforma do Estatut de Autonomía, tema de candente actualidade que non deixa indiferente a ninguén. Estamos pois na recta final dun debate que leva centrando a vida política do último ano e medio. Atopámonos no medio dun paradoxo, as forzas políticas levan os 18 meses, o tempo que leva o tripartito no goberno, pelexando por un estatuto de autonomía do que CiU non quixo nin falar en 23 anos. E o pobo catalán leva o mesmo tempo sen saber que é e para que sirve o famoso “Estatut”. E seguimos aguantando a comedia.

Tanto Zapatero como o goberno tripartito xóganse moito, diríamos que todo, neste paso. Maragall anda pendente de ZP, por un lado, e de ERC e máis CiU polo outro. CiU, que non quere que lle toquen o seu espazo de poder, non ten interese na reforma nin en que o Tripartit poida aparecer como “o goberno do Estatut”, xa que iso demostraría que a esquerda catalá fixo máis por Catalunya en 18 meses do que CiU fixo en 23 anos de corrupción e clientelismo. E finalmente, ERC, enfrascado nos seus debates nominalistas simbólicos que non mellorarán as condicións de traballo da nosa clase obreira; iso si, converteranos en obreiros oprimidos nunha nación con máis cartos para os que xa os teñen. Esta é arestora a nosa realidade.

Este é o estatuto que pretende achegar Catalunya a súa independencia, e tamén é o Estatuto da vergoña política. Digo vergoña porque penso que algo funciona mal nun país cando os únicos temas que centran o debate son os simbólicos referidos a se Catalunya é ou non é unha nación ou se Catalunya –lease os empresarios cataláns- terá ou non terá máis cartos que xestionar.

Por outra banda, resulta que é imposible acadar máis poder porque algún imbécil converteu a nosa carta magna nun documento eterno e inamovible. E toda a nosa clase política aceptou a idea sen ter o mínimo sentido común para rexeitar semellante tontería. Agora semella que, xunto coa Biblia e o Corán, a Constitución Española é o terceiro texto sagrado escrito na historia deste mundo, do que o mestre Valle-Inclán dixo moi acertadamente que era un esperpento. En definitiva señores, a comedia continúa. Collan palomitas e acomódense que isto vai para largo.

Martí Aviñoá

O muro da alianza das civilizacións

Todos sabemos que convivir cos veciños, en especial se non son coma nos, é complicado, pero esta semana síntome solidario, progresista e con ganas de demostrarlles aos meus veciños o meu talante para a convivencia. O primeiro que fixen foi aplicar todo o meu amor fraternal cara a convivencia con eles cambiando o valado que separa as nosas casas por un muro de formigón de 12 metros de altura, logo púxenlle nome: vouno chamar ALIANZA DE CIVILIZACIÓNS. Vostedes estaran a preguntarse por que ese nome. Pois ben, é que os meus veciños son de un país exótico do norte de África, si, como se chamaba? Ah si!!! España, concretamente de Andalucía. Pero como eu me sinto aínda máis solidario e quero que non teñan problemas para poder establecer relación comigo, contratei un veciño meu –militar en activo- para que me vixile o muro e me informe de calquera intento de entrar no meu patio por parte dos meus veciños. Non quero que lles falte de nada. Cando coincidimos, os meus veciños pregúntanme por que está do meu lado do patio o vixilante, que así non poden falar con el. Dígolles que é para a súa seguridade. Non o entenden. Coméntolles que, se estivese do seu lado, podería aplicar a súa vontade de diálogo, respecto e talante en calquera momento, a porrazo limpo ou directamente tirando a matar, e eu non gaño para hospitais.

Os obreiros que contratei para que me fixesen a parede son magrebís; si, xa sei que vostedes non coñecen o significado desta palabra, pero para que me entendan, vou empregar palabras de uso cotiá, son mouros.

Un día, mentres eles estaban traballando, pasaba eu por alí e parei a preguntarlles se querían tomar algo ou descansar. Miráronme como se estivesen vendo unha pantasma. Non o entendín. Dixéronme que eles non saben que é iso de que o xefe lles dea facilidades, que eles intentan chegar aquí en pateras, máis da metade morren polo camiño ou, se chegan, morren víctimas do talante democrático e social da policía. Os que sobreviven a iso acaban vagando polas rúas, traballando de xeito infrahumano para calquera empresario destes que consegue cadrar o presuposto da empresa pagandolles unha miseria, sen concederlles ningun dereito, e contribuir así ao crecemento da economía española. Teño unha dúbida que non me deixa durmir, qué diferencia hai entre un grupo calquera de persoas inmigradas dende calquera país do mundo e un xogador do Barça ou do Madrid? Por que a uns os chaman ilegais e son perseguidos e outros son considerados “extracomunitarios” e son idealizados ata o absurdo? Creo, señores, que esta situación non é un problema cultural nin de seguridade, senón unha cuestión de ricos que teñen demasiado medo de perder os seu privilexios contra pobres que só piden o dereito a poder vivir dignamente como seres humanos que son. Remato o artigo cun anaco dun tema da cantante cubana Lucrecia que espero que faga reflexionar a moitos.

¿Qué se precisa para facer que o home poida comprender que compartir é o camiño, que é preciso percorrer acabando así coa opresión de tanto pobo e nación. Qué se precisa para vivir en paz, vivir tranquilo?

Martí Aviñoá